
Aturem-nos i posem "la pausa" a algún minut de la nostra darrera activitat. Sembla no tenir importància perquè estem immersos en la marxa diària i sistemàtica de les nostres obligacions. Cada instant hauria de ser únic en ell mateix, per ser irrepetible, però no l'omplim de la categoria suficient. El pas de l'estat en repós a l'estat en moviment s'aconsegueix amb un estímul extern. Jo el vaig experimentar dimecres amb el ring del telèfon fixe: la veu coneguda de l'auricular m'oferia un respir a la situació dels darrers 18 mesos. M'incorporava a una nova feina.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies. Hem rebut correctament el teu comentari. Aviat el veuràs publicat.